- Espanya comença un 2018 amb tres anys de creixement per sobre del 3% -molt superior a la mitjana europea- i amb la correcció de grans desequilibris macroeconòmics, com ser el superàvit del sector exterior o el dèficit públic per sota del 3%.
- Fort creixement de la recaptació tributària al 2017: a Catalunya ha augmentat més d’un 10%. No calen, per tant, més impostos ni pujades, tot el contrari, és necessari revertir part dels augments fets a l’època de crisi.
- L’efecte de la incertesa per la situació política a Catalunya, de moment, sembla haver estat contingut en espai i temps, i limitat a certs sectors més sensibles com el turístic (hoteleria, restauració).
La Comissió Europea ha revisat una desena a l’alça la previsió de creixement del PIB de l’economia espanyola per 2018, fins al 2,6%, mantenint en el 2,1% la de 2019. Per la seva banda, l’agència de qualificació Fitch, ha pujat la qualificació del deute sobirà d’Espanya (de BBB+ a A-), és a dir, amb qualitat acceptable, que no havia variat en aquesta agència de qualificació des d’abril de 2014. En aquest context, d’acord amb les dades de Comptabilitat Nacional, en el quart trimestre, el PIB espanyol va augmentar un 0,7% intertrimestral, moderant en una desena el ritme d’expansió respecte al trimestre anterior.
En relació a igual període de 2016, el nivell d’activitat econòmica va augmentar un 3,1%, igual que la mitjana de tot 2017, situant el PIB a preus corrents en 1.163.662 milions d’euros. Per tant, l’economia espanyola continua liderant el creixement de la Unió Europea i de la Zona Euro, que van créixer el 2017 un 2,4%, el major creixement en deu anys, sense tensions de preus. Aquestes dades, entre moltes altres, són les que analitza l’Informe Trimestral de Conjuntura que elabora Foment i que avui han presentat el president de la Comissió d’Economia i Fiscalitat de la patronal catalana, Valentí Pich, i el Director d’Economia del Foment, Salvador Guillermo.
Al febrer, l’Idescat va publicar l’avanç del PIB català del quart trimestre: el creixement intertrimestral del PIB de Catalunya hauria estat del 0,8%, igual que el trimestre anterior, però per sota dels registres dels dos primers trimestres, quan el PIB va créixer a l’1,0% i 1,2% intertrimestral. En termes interanuals, el creixement de l’economia catalana hauria pujat fins al 3,9%, pel fort impuls de la indústria i els serveis.
Val a dir que l’efecte de la incertesa per la situació política a Catalunya, de moment, sembla haver estat contingut en espai i temps, i limitat a certs sectors més sensibles com el turístic (hoteleria, restauració). No obstant això, els efectes sobre les decisions d’inversió no es poden apreciar en el curt termini, podent ser més rellevants els seus efectes a mitjà i llarg termini, la qual cosa exigeix un monitoratge del mateix més enllà de la tendència inicial
D’altra banda, convé assenyalar que s’ha experimentat un fort creixement de la recaptació tributària al 2017: a Catalunya, en concret, ha augmentat més d’un 10%. Aquestes dades duen a concloure que no són necessaris més impostos, ni pujades, tot al contrari, revertir part dels augments fets a l’època de crisi.
Anàlisi especial: evolució recent del sector immobiliari
Segons les últimes dades publicades per l’INE en el mes de febrer, la compravenda d’habitatges a Espanya va créixer un 14,6% l’any passat, la qual cosa representa el major ritme d’avanç en 10 anys. El nombre d’habitatges venuts en 2017 va ascendir a 464.423, 381.163 usades i 83.260 noves.
D’aquesta forma, el 2017 continua amb la tendència de recuperació del sector que ja porta quatre anys encara que amb nivells relativament baixos. Recordar que el màxim nombre de transaccions es va aconseguir l’any 2007 amb 775.300 habitatges venuts, mentre que el mínim es va produir en 2013 amb un total de 312.593 operacions. A Catalunya, per la seva banda, la venda d’habitatges va créixer en 2017 lleugerament per sota de la mitjana del conjunt d’Espanya, amb un increment del 13,6%, la qual cosa implica la venda de 76.369 habitatges, un 16,4% del total.
En aquest context, amb molts anys de baixos nivells de producció, s’aprecien senyals d’esgotament al mercat de l’estoc d’habitatge essencialment en nuclis importants amb major demanda, tot i que gradualment s’estigui incrementant el nombre d’habitatges iniciats, amb variacions rellevants respecte als anys immediatament anteriors, però encara amb valors absoluts molt baixos en comparació dels volums desitjables.
En definitiva, cal estructurar una política d’habitatge potent, de xoc, que permeti evitar una desproporcionada pujada de preus amb un creixement sostingut del sector, sense grans alteracions de preu per les limitacions d’oferta i les expectatives de preus que es traslladen al compreu i al preu del sòl
Anàlisi especial: Quina importància té tenir seus centrals?
El trasllat jurídic, i en part també fiscal, d’importants empreses amb seu a Catalunya –qüestió que va ser tractada de forma monogràfica en un informe realitzat en el mes de novembre– fa que novament d’aquesta qüestió rellevant hagi de fer-se un seguiment, però amb la vista posada a mitjà termini, sense que calgui menysprear els seus efectes.
En aquest sentit, cal esmentar també, el concepte d’economies d’aglomeració, que fa referència a l’avantatge que representa per a les empreses localitzar-se al costat d’altres companyies. Aquesta proximitat atorga beneficis que augmenten de forma directa a la grandària del nucli de població, per la qual cosa les ciutats més grans tenen més possibilitats d’atreure noves empreses i, per tant, accelerar el seu creixement. Existeixen, no obstant això, desavantatges a les economies d’aglomeració, habitualment relacionats amb majors costos de producció (mà d’obra, sòl, transports, etc.), però el normal és que els beneficis superin aquests desavantatges, fent de les grans ciutats nuclis d’atracció de la inversió.
Així, el creixement dels majors nuclis urbans, i el seu consegüent increment en l’oferta de treball, atreu capital i talent. Això genera un cercle virtuós de creixement i inversió que arrossega a les grans ciutats. Cal assenyalar, que aquest fenomen s’està produint en moltes ciutats europees, com per exemple, a Frankfurt que és la capital financera d’Alemanya o Salzburg, Graz o Linz, importants nuclis industrials d’Àustria.
En la Unió Europea (mitjana), el pes de la regió que conté a la capital ha passat del 28,0% del PIB l’any 2000 al 31,2% en 2016. A Espanya, la tendència ha estat en la mateixa direcció però amb menor intensitat, ja que la regió que conté la capital ha guanyat 1,2 punts, enfront de la mitjana europea que ha avançat 3,2 punts. Això s’explica per l’existència d’altres regions que constitueixen nuclis econòmics rellevants, com ara Catalunya, amb un pes en el PIB espanyol que ha estat lleugerament superior al de Madrid, encara que en els últims anys han tendit a equiparar-se.
Comments are closed.