- Segons la Comissió Europea la mitjana d’edat passarà dels 43,7 als 48,8 anys en 5 anys. A Espanya, la població major de 65 anys serà del 32,0% del total en 2070, enfront del 19,5% en 2019.
- Les estimacions relatives a l’Estat Espanyol preveuen un comportament similar a la trajectòria mitjana de la UE, però una miqueta més volàtil, i el seu principal vector d’afectació és la variació de la taxa de dependència, que augmentarà del 34% en 2019 fins al 59% en 2070.
- Les previsions sobre la despesa mitjana en pensions a Espanya anirà en augment fins a aconseguir el 13,0% en 2050; seguit d’una forta reducció en els posteriors 20 anys amb la desaparició de la generació del “baby boom”, quedant-se en un 10,3% sobre el PIB.
- Els períodes cotització poden augmentar per l’augment de l’edat legal de jubilació -que es preveu que passi dels 65 als 67 anys en 2070-, l’abolició dels plans de jubilació anticipada o l’enduriment dels criteris d’elegibilitat per a determinades prestacions.
- Per alleujar la pressió sobre el sistema públic de pensions es fa molt urgent, més enllà de les necessàries reformes d’aquest, la necessitat de promocionar sistemes de pensions mixtos i privats, que permetin als futurs pensionistes gaudir d’unes pensions més justes i elevades, contribuint fins i tot a l’augment de la seva esperança de vida. D’aquí ve que a Espanya hagi de millorar-se molt el sistema d’incentius fiscals a l’estalvi a llarg termini.
- Resulta necessari l’augment de la població activa, per a això tan sols existeixen dues vies: l’augment de la natalitat i de la immigració.
- Tant la taxa de fecunditat europea (1,52 fills per dona) com a espanyola (1,27 fills per dona) estan molt allunyades de la taxa natural de substitució (2,1 fills per dona); haurien de donar-se majors facilitats per a l’emancipació dels joves, l’augment de la seva capacitat i estabilitat financera.
- S’ha d’explorar altres sistemes d’immigració i incloure millores en l’actual. Existeixen diversos models ja existents, com el sistema d’immigració per punts, propi de molts països desenvolupats com Austràlia, el Canadà o Nova Zelanda, que permet atreure aquells perfils que més poden aportar al progrés econòmic d’aquests països, d’una manera eficaç i eficient.
La població de la Unió Europea es reduirà un 5,2% d’aquí a l’any 2070, passant de 447 milions d’habitants al 2019 a 424 milions al 2070. A més, durant aquest període, la població dels Estats membres envellirà dramàticament donades les dinàmiques de fecunditat, esperança de vida i migració, i la mitjana d’edat augmentarà en 5 anys. Aquesta és la conclusió a la qual ha arribat la Comissió Europea, en la nova edició del seu informe trianual sobre l’envelliment de la població de la UE, The 2021 Ageing Report.
Resulta evident que aquests significatius canvis demogràfics tindran un fort impacte econòmic en sectors molt lligats a àmbits socials, com són les pensions, la sanitat, l’atenció a les persones i l’educació.
Prenent com a base aquest informe, el departament d’Economia de Foment del Treball ha elaborat un estudi centrat en l’àmbit dels sistemes de pensions, donada la seva urgència a curt termini: El reto demográfico europeo del s.XXI: pensiones y el caso de España. En ell es traslladen les explicacions, reflexions, elements i projeccions més significatives en relació als canvis demogràfics que esdevindran al llarg del proper mig segle a la Unió Europea, posant finalment un especial focus a Espanya.
Principals conclusions de l’informe
Les previsions de la comissió europea sobre la despesa mitjana en pensions en els Estats membres reflecteixen un augment inicial fins a aconseguir el 12,8% del PIB, seguits d’una posterior reducció, fins al 11,7% en 2070. Cal recordar, no obstant això, que el comportament al llarg de l’horitzó projectat és heterogeni entre els Estats membres.
Les estimacions relatives a l’Estat Espanyol preveuen un comportament similar a la trajectòria mitjana de la UE, però una miqueta més volàtil, i el seu principal vector d’afectació és la variació de la taxa de dependència. Partint que el punt de partida d’Espanya és ja més elevat que la mitjana europea a causa de l’augment de la taxa de dependència en l’última dècada (2008-2018), la despesa mitjana en pensions a Espanya anirà en augment fins a aconseguir el 13,0% en 2050; seguit d’una forta reducció en els posteriors 20 anys amb la desaparició de la generació del “baby boom”, quedant-se en un 10,3% sobre el PIB.
Per alleujar la pressió sobre el sistema públic de pensions, més enllà de les necessàries reformes d’aquest, es fa molt urgent la necessitat de promocionar sistemes de pensions mixtos i privats, que d’una banda alleugereixin la càrrega sobre les arques públiques, i per l’altre permetin als futurs pensionistes gaudir d’unes pensions més justes i elevades, mantenint uns majors estàndards de vida i l’abandó per part de molts d’una jubilació precària, contribuint fins i tot a l’augment de la seva esperança de vida. D’aquí ve que a Espanya hagi de millorar-se molt el sistema d’incentius fiscals a l’estalvi a llarg termini.
D’altra banda, de cara a suportar aquest primer període resulta necessari l’augment de la població activa. Per a això tan sols existeixen dues vies: l’augment de la natalitat i de la immigració.
Tant la taxa de fecunditat europea (1,52 fills per dona) com a espanyola (1,27 fills per dona) estan molt allunyades de la taxa natural de substitució (2,1 fills per dona), la qual cosa generació rere generació no farà més que agreujar el problema actual. S’estima que aquestes taxes de fecunditat augmentin d’aquí a 2070 (1,65 i 1,49 fills per dona, respectivament), però aquest augment es mostra del tot insuficient per aconseguir el nivell necessari, la taxa de substitució. Per tant, ha de procedir-se al disseny, desenvolupament i implementació de polítiques públiques que afavoreixin la natalitat i augmentin el màxim possible aquesta taxa de fecunditat. A tall d’exemple, haurien de donar-se majors facilitats per a l’emancipació dels joves, l’augment de la seva capacitat i estabilitat financera a fi que puguin començar a formar una família a edats més primerenques. En 2019, l’edat mitjana a la qual les dones espanyoles tenen el seu primer fill es trobava en els 31,1 anys, empatada amb Luxemburg i només superada per Itàlia (31,3 anys).
Finalment, queda la via d’immigració. Aquesta via, si bé pot resultar la més ràpida per atallar a curt termini el problema de l’augment de la taxa de dependència i de la pressió que suposa el sistema públic de pensions sobre les arques públiques, ha de fer-se de manera eficient, buscant els perfils rellevants per a l’economia espanyola i amb polítiques d’atracció de talent (incloent de tipus fiscal).
Les projeccions actuals indiquen que la migració neta no compensarà aquest dèficit de naixements, perquè es preveu que es redueixi del 0,9% de la població al 0,4% ja per a 2030, i romangui així fins a 2070, reduint encara més les xifres absolutes. No obstant això, segons la Comissió Europea, una bona gestió de la immigració pot repercutir molt significativament sobre la despesa pública en pensions, i molt especialment en un país com Espanya.
És per això que s’ha d’explorar altres sistemes d’immigració i incloure millores en l’actual. Existeixen diversos models ja existents, com el sistema d’immigració per punts, propi de molts països desenvolupats com Austràlia, el Canadà o Nova Zelanda, que permet atreure aquells perfils que més poden aportar al progrés econòmic d’aquests països, així com ajudar a cobrir les necessitats de mà d’obra que el sistema actual no és capaç de proveir d’una manera eficaç i eficient.
Comments are closed.