- Amb el total invertit en la compra d’aquest immoble, que disposa de 26 habitatges, s’haurien pogut construir 50 habitatges de protecció oficial
- Aquest tipus d’actuacions distorsionen el mercat, generen inseguretat jurídica i vulneren el principi d’igualtat
En les darreres setmanes, el cas de la Casa Orsola ha adquirit una rellevància pública notable a causa del desnonament imminent d’un inquilí per mandat judicial. Aquest procés, legal i legítim, ha estat sistemàticament boicotejat per l’actuació de certs col·lectius i, el que és més greu, per la pressió explícita d’alguns agents públics.
Davant d’aquest escenari, Foment del Treball, l’Associació de Promotors de Catalunya (APCE) i el Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de Barcelona i Província volen manifestar la necessitat de respectar la propietat privada, l’aplicació de les lleis, i el compliment de les resolucions judicials com a base de l’Estat de Dret.
Tanmateix, en un desenllaç que consideren preocupant, l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Hàbitat3 han adquirit la Casa Orsola i han anunciat que aturaran els desnonaments, establint un precedent perillós. Cal evitar que s’instal·li el relat de que si un propietari no cedeix a certes exigències populistes l’Administració acaba intervenint.
Un tractament singular que atempta contra l’objectivitat de l’Administració
L’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha declarat públicament que l’operació de compra de la Casa Orsola és “singular” i “no generalitzable”. Aquesta afirmació és especialment preocupant, ja que contradiu el principi d’objectivitat i de servei als interessos generals que hauria de regir l’actuació de tota administració pública.
Si l’Ajuntament reconeix que no pot actuar de la mateixa manera en altres casos, per què ha decidit intervenir aquí? Quin criteri objectiu justifica l’ús de recursos públics per beneficiar només un grup determinat de ciutadans en detriment de molts altres que es troben en situacions iguals o pitjors? Aquesta discrecionalitat, que probablement traspassa el llindar de l’arbitrarietat, genera un greuge comparatiu inadmissible.
L’actuació política ha de ser coherent, transparent, i no discriminatòria. I la despesa pública ha de realitzar -per imperatiu de la Constitució- una “assignació equitativa de les recursos públics”. I respondre “als principis d’eficiència i economia”. No sembla que s’hagin respectat els principis d’eficiència i economia quan l’Ajuntament i la Fundació Habitat3 han invertit en la compra de la Casa Orsola, que disposa de 26 habitatges, els mateixos diners que haurien servit per construir 50 habitatges de protecció oficial.
Per cert, pagant un 50% més de la quantitat per la qual l’anterior consistori hauria pogut adquirir-la fent us del dret de tanteig i retracte del que disposava.
L’actuació i la despesa no ha estat equitativa i no discriminatòria. La compra, i l’anunciat aturament dels desnonaments, beneficia singularment a algunes persones. Però aleshores, per què serveix inscriure’s al Registre de Sol·licitants d’Habitatges de Protecció Oficial? No hauria de garantir aquest registre l’accés transparent i no discriminatori a aquest habitatges, tant dels públics como dels privats?
Aquesta operació també ha posat en evidència una manipulació del concepte de vulnerabilitat per justificar una decisió política. Foment del Treball, APCE i el Col·legi d’API consideren especialment greu aquest intent de redefinir la vulnerabilitat a conveniència, ja que això perjudica les persones que realment la pateixen, milers de famílies que no tenen accés a un habitatge digne i que es troben en situacions d’exclusió severa. Quan es força la inclusió en aquesta categoria de col·lectius que no compleixen els criteris reals de necessitat social, es debilita el sistema i es converteix la vulnerabilitat en un concepte buit.
Un precedent perillós per a la propietat privada i el mercat immobiliari
Durant els darrers anys, la propietat de la Casa Orsola ha estat objecte d’ocupacions il·legals, actes vandàlics i una campanya de pressió que ha arribat a extrems de coacció institucional. La Constitució estableix clarament que cap propietari pot ser desposseït ni gravat en els seus bens i drets més enllà del que estableixen les lleis. El que ha succeït amb la Casa Orsola posa en qüestió aquesta garantia i obre la porta a noves ingerències polítiques en operacions privades, creant una incertesa jurídica inacceptable.
Si l’Ajuntament de Barcelona i altres administracions continuen actuant d’aquesta manera, els inversors i propietaris no tindran incentius per mantenir i oferir habitatges al mercat de lloguer. Quan les normes deixen d’aplicar-se i s’imposa la ingerència política, el resultat és la fugida d’inversió i una oferta cada cop més restringida.
La defensa de la propietat privada i el compliment de les lleis no és només una qüestió econòmica, sinó una garantia fonamental per al bon funcionament de la nostra societat. Un país on no es respecta la propietat ni la seguretat jurídica no és atractiu per als inversors i està condemnat a la decadència.
Barcelona i Catalunya necessiten polítiques d’habitatge rigoroses i equitatives, no operacions mediàtiques que degraden la confiança en les institucions i distorsionen el mercat.
Comments are closed.