L’Institut Agrícola, fundat l’any 1851, és l’associació agrària més antiga d’Espanya i una de les més antigues d’Europa. Una entitat civil amb criteri propi i independent que aglutina la majoria de perfils empresarials agraris de Catalunya, des dels productors i transformadors fins els elaboradors i comercialitzadors, de la micro i petita empresa a la mitjana, gran i multinacional empresa agrària i agroalimentària.
L’Institut acull i defensa la propietat rústega i rural ja que aquesta és un puntal essencial de l’economia agrària i un actiu irrenunciable per a les seves empreses. Baldiri Ros és el president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
Qui forma el teixit productiu agroalimentari actualment a Catalunya?
La major part del teixit productiu agroalimentari està format per professionals, microempreses i mitjanes empreses. El 42% de les explotacions agràries tenen una superfície útil inferior a 5 hectàrees, mentre que el 35% estan entre les 5 i les 20 hectàrees.
Davant un sector productor atomitzat, també s’uneix un sector transformador, transportador i distribuïdor de productes alimentaris amb forta implantació de pimes.
En aquest sentit, el nostre principal objectiu és aconseguir no només l’enfortiment econòmic i empresarial de les pimes agroalimentàries, sinó molt especialment que siguin tractores de creixement, innovació, difusió de noves tecnologies i que prestin un servei de qualitat sempre i en tot moment.
Després de la crisi sanitària, quins efectes té ara i pot arribar a tenir la guerra d’Ucraïna?
Rússia i Ucraïna subministren el 28% del blat comercialitzat a nivell mundial, el 29% de l’ordi, el 15% del blat de moro i el 75% de l’oli de gira-sol. També es veuen afectats l’augment dels preus dels fertilitzants i l’energia.
Diria que la invasió russa d’Ucraïna suposa un cop molt dur als plans de la Comissió Europea de convertir la Unió Europea en un “jardí” des del punt de vista agroalimentari, obligant a reposicionar temes com la importació de llavors i cereals de països que utilitzen la modificació genètica de manera massiva, fins a la petició expressa de la representació italiana de suspendre l’entrada en vigor de la nova PAC el 2023, passant per una modificació substancial de l’Estratègia “del camp a la taula”, en el marc del Pacte Verd, pel que fa a la promoció de mètodes agro que suposin una reducció substancial dels rendiments per hectàrea dels cultius.
Per això, cal blindar l’actual sobirania productiva en la matèria agroalimentaria, davant les amenaces rellevants en el subministrament de primeres matèries alimentàries importades de tercers països.
Aquest és el cas a què ens enfrontem, enmig d’un conflicte geopolític a gran escala que ens compromet no només el subministrament energètic sinó també una part substancial del subministrament de cereals, ja que el 30% del trànsit internacional passa pel front rus- ucraïnès.
Recentment, l’Institut i Foment del Treball han presentat un pla per convertir Catalunya en el hub agroalimentari del sud d’Europa. En què consisteix?
És un projecte ambiciós, però tremendament necessari, davant un possible desproveïment de productes bàsics en els mercats internacionals, del qual alerten les autoritats europees i espanyoles.
El Hub aporta seguretat jurídica a les inversions a realitzar, innovació per millorar la competitivitat de la indústria agroalimentària de proximitat i facilita la creació de llocs de treball de qualitat, col·locant el Baix Llobregat a l’avantguarda tecnològica aprofitant tots els recursos existents per potenciar el subministrament d’aliments de qualitat amb què reforçar la sobirania productiva de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
En una època de grans incerteses internacionals pels talls de subministraments, la polarització del trànsit de matèries primeres cap a geografies inestables i la crisi inflacionista, obliga a repensar una cosa tan bàsica com l’oferta d’aliments, relocalitzant la indústria transformadora i valorant les produccions locals que pateixen des de fa dècades sengles crisis de rendibilitat.
La indústria agroalimentària i els espais protegits poden coexistir en harmonia?
A dia d’avui no s’ha dissenyat cap sistema mitjançant el qual una industria agroalimentària dins una zona protegida aconsegueixi ser més competitiva que una industria situada fora de la zona protegida. Els intents per valoritzat els productes provinents de zona amb indicacions específiques no han tingut mai l’èxit que se’ls hi augurava.
Com exemple, podrien parlar del disseny d’ampliació de l’espai natural protegit del delta del Llobregat, presentat pel Govern, que suposa condemnar al sector agroalimentari a la irrellevància i la ruïna a mitjà termini, ja que la conseqüència pràctica més important que té la ZEPA és congelar l’activitat productiva amb multitud de prohibicions i limitacions per als empresaris agrícoles.
Aquesta figura especial de protecció dels ocells és incompatible amb qualsevol activitat econòmica mínimament tecnificada a causa de les restriccions que imposa, sense que aquestes tinguin un impacte necessàriament negatiu sobre la conservació ambiental.
És necessari cercar noves i millors alternatives per protegir el medi natural sense hipotecar el futur de la indústria agroalimentària.
Arran dels últims focs s’ha parlat molt de la necessitat de gestionar els boscos. Com s’hauria de fer?
El sector forestal sempre ha estat un sector en què hi ha una majoria d’ecologistes o de conservacionistes que pretén que el bosc sigui una cosa inamovible, que no es pugui tocar, la qual cosa vol dir crear ingents quantitats de biomassa perquè es cremi. Cal extreure la biomassa de bosc i cremar-la per a fins energètics.
Avui dia amb unes poblacions per hectàrea molt abundants no es permet tenir una gran qualitat de fusta. Llavors la gestió, què permet? Doncs deixar la població d’arbres necessaris per a una bona gestió i generar productes i subproductes d’alt valor afegit.
Si el bosc està gestionat, la perillositat dels incendis disminueix. Tan important és invertir en prevenció contra incendis com en gestió sostenible. Ara mateix el preu de la fusta està pujant, la qual cosa és un factor important per treure-li un rendiment en lloc de tenir unes masses forestals que no solament no han disminuït amb els anys, sinó que van augmentant.
El dogma que cal deixar els boscos madurar és un error. Es poden deixar mostres per saber com eren en l’antiguitat, però no cal deixar grans masses perquè això, a la fi, és pastura de les flames.
Quins són els principals reptes de futur per a l’Institut?
El compromís de l’Institut Agrícola va més enllà dels seus associats i inclou el conjunt de la societat.
Moltes vegades la visió que es té de l’agricultura queda limitada a les imatges que tenim del món rural o en clau paisatgística. No obstant això, les activitats agrícoles, ramaderes i forestals són un important sector econòmic, com qualsevol altre, que requereix d’una política industrial similar a la de la resta de sectors econòmics.
Des de l’Institut Agrícola reclamem aquest missatge de sector econòmic perquè és important que el conjunt del sector compti amb un sistema legal i regulador estable i que asseguri la seva sostenibilitat econòmica i mediambiental.
És per això que és un orgull tant per mi, com per a l’organització que represento incloure, i d’una manera clara i transparent el concepte agrari i d’indústria agroalimentària dins del perfil de Foment del Treball.
Al final, assegurar la sostenibilitat de l’agricultura i l’agroindústria és assegurar el futur de l’alimentació que, recordem, és el primer mandat de l’Acta fundacional de la Unió Europea.
Comments are closed.