Els convenis registrats a Catalunya durant el 1r Trimestre de 2017 augmenten un 40,94%

Foment del Treball Nacional, en el seu VII Informe del Mercat de Treball i Negociació Col·lectiva ha elaborat un estudi de la negociació col·lectiva, en què s’analitza la regulació de diferents matèries en els Convenis Col·lectius. Concretament s’han analitzat la totalitat dels Convenis Col·lectius sectorials que són d’aplicació a Catalunya, és a dir, un total de 219 Convenis Col·lectius, dins dels quals s’inclouen els d’àmbit estatal, d’àmbit autonòmic (Catalunya) i d’àmbit provincial (Barcelona, Girona, Lleida o Tarragona). En el present Informe s’han analitzat dos blocs de matèries: ultraactivitat i estructura professional, mobilitat i promoció. Han presentat aquestes i totes les altres dades que analitza l’informe la presidenta de la Comissió Laboral i de Recursos Humans de Foment, María Ángeles Tejada; i el director de relacions laborals i afers socials de Foment, Javier Ibars.

Potenciació del Diàleg Social

En relació a la ultra activitat, l’Informe analitza com ha evolucionat la regulació de la mateixa en la negociació col·lectiva, tenint en compte la modificació legislativa que va haver amb la Reforma Laboral de l’any 2012.

La reforma de la ultraactivitat és un dels punts més rellevants i positius de la Reforma Laboral. La Negociació Col·lectiva estava anquilosada quant a modernització de continguts, com a conseqüència de la ultraactivitat indefinida. Això a la pràctica implicava que una de les parts podia eternitzar i petrificar els continguts dels convenis, sense que es pogués adaptar els mateixos a cada conjuntura i realitat.

Es va acusar la part empresarial que després de la Reforma Laboral bloquejaria la negociació perquè els convenis decaiguessin. Les dades han demostrat tot el contrari. La finalitat de la limitació de la ultraactivitat no és la desaparició dels convenis col·lectius, sinó potenciar la seva renovació acordada, i amb això el diàleg social.

En segon lloc, en el present informe també s’ha analitzat el paper de la negociació col·lectiva en matèria d’estructura professional, mobilitat i promoció. El concepte flexibilitat va més enllà de la gestió del temps de treball i,  incorpora altres elements com la contractació i l’ ocupació, la mobilitat i la polivalència, les modificacions de les condicions de treball, i el salari, entre d’altres, que necessàriament s’interrelacionen, ja que l’aplicació de models d’organització d’empresa més flexible requereix un tractament integral.

Tal i com es va acordar en el darrer Acord Interprofessional de Catalunya, la Negociació Col·lectiva sectorial i d’empresa ha de fer una actualització permanent de l’organització professional dels Convenis Col·lectius per tal d’adaptar-la als canvis en l’organització del treball. Han de regular-se les noves realitats professionals emergents, les noves funcions, drets i deures professionals de les noves activitats. També, els canvis generats per la innovació tecnològica en les professions i llocs de treball. Els sistemes de classificació professional basats en grups professionals han demostrat ser un factor positiu en la modernització de l’organització professional.

Així mateix, els sistemes de valoració de llocs de treball, amb plenes garanties d’objectivitat i de neutralitat, són un instrument imprescindible per a una eficient organització del treball.

Ultraactivitat

De conformitat a l’Art. 86.3, paràgraf segon de l’Estatut dels Treballadors “Si, un cop transcorregut un any des de la denúncia del conveni col·lectiu, no s’ha acordat un nou conveni o dictat un laude arbitral, el conveni col·lectiu perd vigència, llevat que hi hagi pacte en contra, i s’aplica, si n’hi ha, el conveni col·lectiu d’àmbit superior que sigui aplicable.”

Tal i com s’ha exposat anteriorment, aquest article va ser objecte de modificació com a conseqüència de la Reforma Laboral, per això en el present estudi, entre d’altres qüestions, s’ha analitzat la regulació de la ultraactivitat tant dels Convenis anteriors a la Reforma com els posteriors, així com, les modificacions en el clausulat dels Convenis en quant a la regulació de la ultraactivitat.

Del total de Convenis analitzats, el 80,82% són posteriors a la reforma, i la resta, és a dir, el 19,18% anteriors. Del 19,18% Convenis anteriors a la Reforma, el  8,22% són d’àmbit estatal, el 3,65% d’àmbit autonòmic i la resta, és a dir, el 7,31% d’àmbit provincial.

El 52,38% Convenis anteriors a la Reforma estableixen la ultraactivitat indefinida. Per àmbit territorial, les dades són molt similars, ja que el 55,56% dels Convenis Estatals, i el 50% dels autonòmics i provincials recullen una clàusula d’ultraactivitat indefinida.

De l’anàlisi dels Convenis es pot observar com únicament el 4,76% dels Convenis anteriors a la reforma preveu la possibilitat adreçar-se als òrgans o procediments de solució extrajudicial de conflicte (tal i com està previst en l’Art. 86.3 de l’Estatut dels Treballadors). Respecte cada àmbit territorial, aquests acords són únicament presents en els convenis d’àmbit estatal (11,11%) on es preveu la possibilitat d’acudir al Sistema Interconfederal de Mediació i Arbitratge (SIMA). En l’àmbit provincial i l’autonòmic no s’ha trobat regulat aquest tipus de pacte.

Dels Convenis posteriors a la Reforma Laboral, el 38,36% són d’àmbit estatal, el 15,07% autonòmics i el 27,40% d’àmbit provincial.

Del total de Convenis posteriors a la Reforma, el 33,33% han modificat la redacció relativa a la regulació de la ultraactivitat, en el següent sentit:

• El 33,90% dels Convenis han eliminat la clàusula segons la qual un cop denunciat el Conveni aquest mantindrà la seva vigència i aplicació plena, fins que no s’arribi a la signatura d’un nou conveni que el substitueixi. Pel que fa a l’àmbit territorial, les dades són similars, ja que el 37,5% dels Convenis Estatals, el 33,33% dels autonòmics i el 25% dels provincials, han modificat el clausulat del Conveni en aquest sentit.

• Per contra, el 44,07% del total de Convenis que han modificat la redacció relativa a la regulació de la ultraactivitat, ho han fet en el sentit contrari, és a dir, han establert ultraactivitat indefinida quan en l’anterior Conveni no ho tenien previs.  En relació a la distribució geogràfica, és en l’àmbit provincial i autonòmic (amb el 62,50% i el 54,55% respectivament) on majoritàriament hi hagut aquestes modificacions, ja que en l’àmbit estatal són el 31,25% dels Convenis els que ho han modificat en el sentit expressat.

• Per últim, la resta, és a dir, el 22,03% dels Convenis han sofert modificacions en la regulació relativa a la ultraactivitat en un sentit diferent als anteriorment exposats (per exemple, ampliació del període). En aquest sentit, el 31,25% són Convenis estatals, el 9,09% autonòmics i el 12,50% provincials.

Al marge de les modificacions anteriorment indicades, el resultat final és que el 52,54% del total de Convenis posteriors a la reforma estableixen ultraactivitat indefinida, i el 47,46% estableixen que un cop finalitzada la vigència inicial pactada (o possibles pròrrogues) decau el Conveni.

Segons l’àmbit territorial, del total de Convenis posteriors a la reforma que estableixen ultraactivitat indefinida aquesta apareix de forma similar als convenis d’àmbit estatal (53,57%), d’àmbit autonòmic (48,48%) i d’àmbit provincial (53,33%).

En relació, als Convenis que no preveuen ultraactivitat il·limitada, representen el 46,43% en l’àmbit estatal estatals, el 51,52% en l’àmbit autonòmic i el 46,67% en els provincials.

Un altre aspecte que ha sigut objecte d’estudi, ha sigut l’anàlisi d’aquells Convenis posteriors a la Reforma que les parts negociadores han pactat un període de pròrroga del Conveni superior a l’any establert legalment. En aquest sentit, el 24,29% dels Convenis preveu l’ampliació del període d’ultraactivitat (a nivell territorial: 30,95% dels convenis col·lectius estatals, el 21,21% dels autonòmics i el 16,67%  dels provincials):

• El 18,30% preveu una ampliació addicional de fins a 6 mesos.
• El 51,16% preveu una ampliació addicional d’entre 6 i 12 mesos.
• El 30,23% preveu una ampliació addicional superior a 12 mesos.

Un altre aspecte analitzat ha sigut aquells supòsits en els que els negociadors han acordat en un moment posterior a la publicació del text del Conveni, ampliar la vigència del Conveni. En aquest sentit el 9,59% del total dels Convenis disposen d’un acord de la Mesa Negociadora.

Segons l’àmbit territorial, trobem que el 5,88% dels convenis d’àmbit estatal, el 17,07% dels d’àmbit autonòmic i el 10,53% dels provincials han incrementat la vigència mitjançant un acord d’ampliació de la ultraactivitat de la Mesa Negociadora.