- Davant aquest context de refredament econòmic és sens dubte imprescindible dur a terme un pacte de responsabilitat i solidaritat, de rendes, liderat pel president del Govern, Pedro Sánchez, en el qual han d’integrar-se les rendes d’assalariats -públics i privats-, pensionistes i la negociació del SMI, evitant negociacions paral·leles, encara que amb tractaments més favorables als grups més vulnerables.
- La crisi energètica, especialment a Europa, provocarà tensions de subministrament i preus amb poc marge per a poder actuar a curt termini.
- En aquest context de menor creixement i de llevada dependència energètica, resulta sens dubte necessari un pacte de rendes que, des de la responsabilitat de tots i el lideratge del Govern, eviti els efectes de segona ronda i reparteixi proporcionalment la pèrdua real de renda del país.
- Es fa difícil la coexistència d’un sector privat, empreses i famílies, amb dificultats, d’una banda, i un sector públic que mostra elevats nivells de recaptació que es lleven especialment del sector privat. No necessàriament el que va bé a Hisenda, va bé al país.
- Cal saber utilitzar el poc marge de la política fiscal i no gravar la inflació deflactar ja l’IRPF que, donat l’elevat nivell de la crisi energètica, hauria de ser selectiu amb preponderància sobre els col·lectius familiars i empresarials més vulnerables.
- Aquest escenari econòmic es notarà més intensament en l’ocupació en els pròxims mesos, una vegada absorbida la recuperació del sector turístic i la finalització de la seva temporada alta.
- L’excedent brut d’explotació en 2020 i 2021, respecte a 2019, ha caigut en gairebé
100.000 milions d’euros segons l’INE, i un terç de les empreses tenen pèrdues en 2021 segons la Central de Balanços del Banc d’Espanya. - Tot i el fort creixement de les exportacions (24,8% per a Espanya), el dèficit comercial espanyol s’amplia sis vegades i la taxa de cobertura cau 10 punts, del 96,6% al 85,7%.
En els últims mesos la conjuntura econòmica s’ha caracteritzat per un empitjorament progressiu de l’entorn econòmic (recessió tècnica als EUA i forta deterioració del creixement a la Xina, per exemple), amb un increment de la incertesa molt rellevant, la qual cosa ha implicat una nova revisió a la baixa de les previsions de creixement econòmic i a l’alça de la inflació. Així s’exposa en l’Informe de Conjuntura Econòmica de Foment del Treball corresponent a setembre 2022, presentat avui pel director d’Economia de la patronal, Salvador Guillermo, qui apunta que, en aquest context, es preveu una significativa moderació del creixement de l’economia a la tardor.
L’element més destacable ha estat que en els mesos de juny, juliol i agost, es va registrar una inflació desbocada, associada especialment al fort augment del preu de l’energia, que està arribant amb bastant intensitat a la resta de sectors, com el mostra l’elevada inflació subjacent. La gran dependència en tota Europa del gas rus, amb importants dificultats per a substituir-lo a curt termini principalment de cara al pròxim hivern, no permet albirar una ràpida correcció d’aquesta tendència en els preus.
És important assenyalar que, a impostos constants, la inflació hagués estat encara major, per la qual cosa s’aprecia l’efectivitat, encara que moderada, de les mesures posades en marxa per a pal·liar la pujada de preus, encara que les mateixes es podrien haver implementat de manera més oportuna ja que els efectes no semblen haver estat suficients.
D’altra banda, el fort increment dels preus de l’energia també té les seves conseqüències en el dèficit comercial de béns, que es multiplica gairebé per sis en el primer semestre de 2022 respecte al mateix període de 2021, atès que al dèficit energètic se li suma ara un saldo no energètic negatiu. Encara que les exportacions van pujar 24,8%, en volum, l’augment va ser del 6,6%.
Així mateix, s’està produint un important creixement de la recaptació tributària. Aquests increments conjunturals tan significatius dels ingressos tributaris han de repercutir en una política tributària que beneficiï i no que castigui l’activitat productiva. Tal com assenyala l’FMI, la principal mesura de política pública ha de ser la restauració de l’estabilitat de preus, atès que es protegeixi els sectors més vulnerables, entre els quals es troben també les empreses, que són les generadores d’ocupació.
A més, a Europa, la política monetària contractiva va reaccionar de manera tardana, a diferència dels EUA, per la qual cosa caldrà modular la seva incidència sobre l’activitat econòmica i sobre l’elevat nivell d’endeutament de moltes economies.
A Espanya, destaca el bon comportament del mercat de treball, fins al segon semestre segons dades de la EPA, amb un augment important dels contractes indefinits, una reducció de la taxa d’atur, i un nombre total d’aturats inferior als 3 milions. No obstant això, en els pròxims mesos, els efectes prolongats de la inflació i de l’increment de costos sobre les empreses i la moderació en l’activitat que s’insinua, tindran conseqüències sobre l’ocupació, que començarà a mostrar guarismes negatius, i més quan ja es va esgotar la millora en l’ocupació derivada dels sectors que encara arrossegaven la crisi del COVID-19.
Moltes empreses han vist com s’ha afeblit la seva capacitat de resistència, amb caigudes de marges, a conseqüència del COVID-19, com ho mostra la disminució de l’Excedent Brut d’Explotació en 2020 i 2021, amb gairebé 100.000 milions d’euros, segons Comptabilitat Nacional. O bé, la disminució en 52% en el 2021, respecte de 2019 (any de referència previ a la pandèmia) del resultat net ordinari, segons la Central de Balanços del Banc d’Espanya que, expressament, assenyala que un terç de les empreses ha tingut pèrdues.
En aquest escenari, i en un país dependent de fonts d’energia externes, s’ha de ser conscient que no hi ha guanyadors interns, sinó que tots perden, la qual cosa exigeix un pacte de rendes que permeti distribuir aquestes pèrdues entre tots els agents socials afectats, evitant que la lluita de rendes provoqui encara majors nivells de desocupació.
Al seu torn, la política fiscal no podrà en el cas d’Espanya, a causa de la disponibilitat limitada de recursos econòmics i l’elevat endeutament, dotar d’ajudes a tothom, per la qual cosa caldrà fer una priorització cap a la població més vulnerable i, també, cap al sistema productiu que pugui estar temporalment afectat, ja que si no tindrem un efecte sagnant en termes d’ocupació. La política fiscal no podrà ser restrictiva, a pesar que haurà de ser prudent, i això passa per no pujar impostos, sinó fins i tot reduir selectivament algun d’ells.
D’altra banda, caldrà desenvolupar polítiques d’oferta que millorin la productivitat i competitivitat en àmbits com el R+D, el capital humà, el capital públic en infraestructura i la millora dels mercats, com a accions orientades a la transformació energètica i a la reducció de la dependència energètica a mitjà i llarg termini de manera sostenible mediambiental i econòmicament.
També caldrà millorar la gestió de la despesa pública que mostra, com assenyala l’Institut d’Estudis Econòmics, que, amb una eficiència equivalent a l’europea, es podria obtenir un estalvi del 14%, és a dir, de 60.000 milions d’euros. Aquesta és la gran reforma oblidada, que cal fer, alhora que cal impulsar en els corresponents àmbits la col·laboració públicoprivada.
En els pròxims mesos es pot donar un procés de destrucció d’ocupació amb nivells d’inflació elevats, una política monetària molt restrictiva amb poc marge per a la política fiscal, i major conflictivitat social, context que requereix d’un pacte de rendes que reparteixi de manera proporcionada les pèrdues per de tot arreu i que busqui solucions, encara que siguin parcials, en la desacceleració, o fins i tot, en el seu cas, en un escenari de recessió que presumiblement s’aproxima en els pròxims mesos.
Comments are closed.