Un estudi elaborat per Foment sobre l’estat de la situació de l’Impost sobre Successions i Donacions (ISD) a Espanya i Catalunya, recomana equiparar aquestes figures als estàndards internacionals, que es caracteritzen per una escala impositiva progressiva, uns tipus impositius, uns mínims exempts generosos en les transmissions gratuïtes a favor de parents més propers i beneficis fiscals per a les transmissions d’empreses familiars. En els models europeus, es tracta d’una figura amb escassa importància recaptatòria (0,2% PIB aprox).
Avui dia, a Espanya, a la legislació estatal, l’ISD, té un tipus de gravamen progressiu modulat pel valor de la base imposable, el grau de parentiu amb transmitent i patrimoni previ del beneficiari. El tipus mínim és de 7,65% i el tipus màxim del 81,6%. Catalunya presenta una bonificació plena del 99% únicament en successions i per al cònjuge. En fills i ascendents en successions, presenta una bonificació progressiva (a major patrimoni, menor % de bonificació).
L’estudi elaborat per Mercedes de Albert per a la col·lecció Estudis de Foment, conclou que, si s’aposta per la pervivència a Espanya i Catalunya de l’ISD, deu precisament plantejar-se una reforma en profunditat alineada a les tendències europees. Així, la principal línia de reforma hauria de consistir en una actualització de l’impost al que està passant a nivell internacional juntament amb altres mesures que contribueixin a superar les importants incongruències que planteja la seva actual regulació i possibiliti el compliment de forma més rigorosa amb els principis de simplicitat, eficiència i equitat.
Les mesures que proposa l’informe s’estructuren de la següent manera: el primer bloc s’aproximaria nostre impost als paràmetres internacionals; el segon, vetllaria per un sistema més àgil a nivell estatal i autonòmic amb l’objectiu de mitigar les distorsions tècniques amb les que a la pràctica ens trobem.
PRIMER
– SUPRESSIÓ DELS COEFICIENTS MULTIPLICADORS EN FUNCION DEL PATRIMONI PREEXISTENT.
Es tracta d’una particularitat única del sistema espanyol que no es contempla en dret comparat. Discrimina en funció del patrimoni amb què compta l’adquirent, que és un paràmetre aliè al propi fet imposable de l’ISD, i estableix tipus màxims fins el 81,6%.
– SUPRESSIÓ DE L’AIXOVAR DOMÈSTIC.
Tampoc existeix aquesta figura en els models europeus, però ni tan sols en els nostres territoris forals. El seu concepte és indeterminat i arcaic. En les actuals societats de consum els béns que conformen l’aixovar no tenen normalment de valor econòmic, predominant el sentimental, de manera que no té justificació fer tributar en un impost el gravamen pivota en el valor real d’una adquisició patrimonial. De fet, en la majoria de les situacions és més un increment de patrimoni presumpte o fictici que un augment de riquesa real.
– RECONSIDERACIÓ DELS TIPUS DE GRAVAMEN.
En termes de competència fiscal internacional, tipus impositius de fins el 40,8% per familiars propers i del 81,6% en altres casos, no fomenten la inversió a Espanya, més quan els mínims personals tampoc són generosos.
La instauració de tipus de gravamen reduïts serviria per reduir la seva incidència negativa sobre l’acumulació de capital (estalvi), sobretot quan es tracta de llegats programats a favor de familiars propers. Els llegats accidentals poden ser objecte d’una imposició més gran, perquè no desincentiven l’obtenció de renda i estalvi, però en qualsevol, amb tipus màxims destinats a limitar els problemes de frau i elusió fiscal.
Seguint amb el criteri de la Comissió d’Experts per a la Reforma del Sistema Tributari Espanyol, tipus màxims del 11% serien adequats.
– AMPLIACIÓ DELS MÍNIMS EXEMPTS PER A FAMILIARS MÉS PROPERS.
En la mateixa línia, les quanties de les actuals reduccions personals han quedat clarament obsoletes, ja que amb prou feines s’han actualitzat les quanties des de la seva regulació inicial. Així, la reducció aplicable al grup II de parentiu de 15.956,87 € és poc més del triple del mínim personal anual d’IRPF.
Haurien ampliar-se amb l’objectiu de competir còmodament amb els nostres països veïns, però també per protegir els motius subjacents en el comportament dels estalviadors en acumular i transmetre riquesa a favor dels seus familiars més propers. A més, com és conegut, la fixació de mínims exempts fa més progressiu l’impost.
SEGON
– MANTENIMENT DEL RÈGIM DE L’EMPRESA FAMILIAR.
Els motius econòmics subjacents en els beneficis empresarials són en tot cas d’interès general. Entenem que el seu manteniment és prioritari, pel que qualsevol política destinada en menor o major mesura a la seva penalització, s’hauria de suprimir. Estem pensant en Catalunya, ja que aquells descendents receptors d’empreses familiars només tenen accés a una bonificació en quota reduïda, a diferència del que passa en la immensa majoria de les CCAA
– ESMENA DE LES DISTORSIONS GENERADES PEL DIFERENT TRACTE ATORGAT A LES SUCCESSIONS I DONACIONS.
No està justificat el tracte diferenciat de les adquisicions gratuïtes mortis causa i inter vivos, sobretot pel que fa a la subjecció o exempció en IRPF del guany patrimonial que pogués posar-se de manifest en seu del transmissor. De vegades, el tractament desigual genera supòsits de doble imposició econòmica i una fiscalitat global en ocasions confiscatòria. En altres supòsits, les donacions deixen de complir la seva funció anti elusiva de la futura herència, per la qual cosa haurien de reduir-se els tipus impositius fixats per a les adquisicions mortis causa.
– FLEXIBILITZACIÓ DELS TERMINIS I MECANISMES PER AL PAGAMENT DE L’IMPOST.
La realitat és que la complexitat de l’impost juntament amb les seves múltiples obligacions burocràtiques exigeix una ampliació del termini voluntari per a la seva liquidació. Un any seria raonable per a les successions.
El context econòmic i la manca de liquiditat demanen un sistema de pagament més flexible. Els mecanismes d’ajornament i fraccionament generals són insuficients i potser l’ISD hauria de contemplar un sistema propi per aquest impost que permetés finançar el deute tributari amb menors costos i formalitats i amb els corresponents interessos de demora que haurien de meritar per aquest finançament.
– TRIBUT AUTONÒMIC, PERÒ ARMONITZAT.
Finalment, garantint el principi d’autonomia financera dels territoris autonòmics, s’haurien d’acordar uns marges de mínims i màxims. Les autonomies podrien seguir modificant els elements quantitatius de l’impost tant a l’alça com a la baixa.
A més, l’establiment d’una forquilla de mínims i màxims mitigaria l’entramat normatiu dispers i confús que existeix actualment, així com les diferències en les factures fiscals quan el punt de connexió determina l’aplicació de la regulació estatal sobretot per als no residents.
Ara bé, creiem que la seva reforma hauria de ser urgent, orientada a l’equilibri entre els principals actius i passius de l’impost i molt beneficiosa per al conjunt dels contribuents espanyols que en més d’una ocasió no entenen les normes de l’impost. Mentrestant, el debat seguirà viu: ¿legitima el seu objectiu redistributiu la posició de l’ISD dins del nostre sistema tributari?
Comments are closed.