L’anunci d’acord al que han arribat el PSC i ERC sobre els criteris bàsics d’un nou model de finançament autonòmic per a Catalunya ha desencadenat una dinàmica que tendeix a simplificar una realitat complexa i una proposta encara per desenvolupar.
La recerca de més recursos per a Catalunya respon a una realitat innegable: el seu sistemàtic mal finançament, tal com també passa en altres comunitats. Aquestes mancances financeres no permeten garantir serveis públics bàsics de qualitat ni disposar de les infraestructures necessàries. Com hem assenyalat repetidament des de Foment, el dèficit d’inversió en infraestructures en el període 2009-2023 s’eleva als 42.500 milions d’euros, mentre que el controvertit concepte de dèficit fiscal, ja sigui pel mètode del flux monetari o bé pel de càrrega-benefici, mostra un sistemàtic infrafinançament de la Generalitat.
Alhora, l’acord respon, amb més o menys encert, a una realitat acceptada per totes les parts: l’actual model sembla esgotat, i no fomenta la transparència i la corresponsabilitat fiscal, ja que es va dissenyar el 2009 per a un període de cinc anys. Es va fer creant tres fons d’ajust i compensació del model que, malgrat el seu caràcter transitori, s’han consolidat sense cap debat i avui són origen de greus ineficiències. Ens referim al preexistent fons de suficiència i als de competitivitat i cooperació que es van implementar en el marc del dit acord del 2009.Transcorreguts quinze anys, i amb deu de retard respecte al que assenyala la LOFCA, no s’ha avaluat, amb instruments consensuats i compartits pel govern central i les comunitats autònomes, l’eficiència del model.
En aquest context, cal encarar la reforma del model. Catalunya ja va liderar el canvi durant el mandat del Partit Popular el 1996, amb un ajustament estructural que es va consolidar sota mandat socialista el 2009, amb unes propostes que, si bé van sorprendre inicialment, van acabar per ser acceptades pel conjunt de comunitats. Així, avui, gestionen una part important dels impostos que recapten sense que cap comunitat vulgui recuperar el model previ al del 2009. Ara, novament, Catalunya lidera una proposta que, per la seva pròpia dimensió, cal que es desenvolupi progressivament, amb mecanismes de transició i, si escau, a ritmes diferents. Però sempre amb un compromís de permanent avaluació i rendició de comptes.
L’acord entre el PSC i ERC arriba en un moment en què la gran majoria d’experts semblen coincidir en tres consideracions:
- Un model de finançament ha de resultar dinàmic i disposar de mecanismes que afavoreixin la innovació i l’adaptació a un entorn canviant.
- Els tres elements clau del model -ordinalitat, anivellació i equitat vertical- han de complir amb el propòsit per al qual van ser dissenyats, cosa que requereix la seva avaluació transparent i continuada. El gran objectiu és garantir serveis públics essencials de qualitat a tots els ciutadans espanyols.
- El model ha de garantir l’autonomia financera i la corresponsabilitat tributària, que ha de venir definida per les preferències d’autogovern de cada comunitat respectiva.
Alhora, la reforma del model de finançament, una de les polítiques públiques més rellevants en tot estat descentralitzat avançat, requereix un consens sustentat en una visió a llarg termini. Per això, en un marc de negociació transparent, no hi caben les amenaces ni les urgències.
Mentre no s’implementi el nou model cal un mecanisme de transició que actuï de facilitador del canvi i replantegi urgentment:
- La reducció del nivell d’endeutament de les comunitats, compensant la part de deute autonòmic causat pel infrafinançament conseqüència de tants anys d’inconsistència del model actual.
- La modificació i revisió de l’estructura, dotació i funcionalitat dels requeriments per a l’accés al Fons de Finançament de Compensació Interterritorial.
- La revisió del sistema actual de retencions i lliuraments a compte que realitza el govern central.
Cal, doncs, pactar una transició amb una data límit: determinar els anys que durarà; consensuar mitjançant l’estudi dels comptes territorialitzats l’impacte que produeix el nou model; i ajustar les obligacions i resultats obtinguts. És a dir, avaluar constantment i reajustar de forma dinàmica.
En qualsevol cas, la bondat de la proposta dependrà de la manera com es desenvolupi. Per això, allò determinant, com passa amb qualsevol possible acord, serà el grau de lleialtat política i institucional de les parts. Entenem que la proposta pot conduir a la justa millora del finançament de Catalunya i la conformació d’un model sostenible, suficient i solidari per a totes les comunitats. Aquest esperit ha d’animar partits, agents socials i institucions privades a participar activament en el debat, aparcant posicions prèvies i irrenunciables que impossibilitin l’acord.
Comments are closed.