- L’ Institut Agrícola ha sol·licitat als alcaldes de la comarca una moratòria per a adaptar la normativa del Parc Agrari a altres de rang superior, de l’Estat i de la Generalitat, per a garantir la seguretat jurídica per les inconsistències reguladores que espanten la inversió i minen la credibilitat dels plans futurs de desenvolupament de la comarca.
- Segons el Pla Especial no es poden tenir instal·lacions destinades a la higiene, seguretat i adequat registre i control en el treball.
- Es rebutja l’existència d’un lloc presencial per a arxiu de tota la documentació necessària en cas de realització d’inspeccions laborals, traçabilitat, producció ecològica o d’una altra índole, la qual cosa viola la normativa laboral i sanitària.
- S’impedeixen edificacions fins i tot mòbils (per exemple, contenidors) per a l’emmagatzematge de productes fitosanitaris, exigida per la normativa d’ús i manipulació de productes fitosanitaris.
- S’impedeixen tanques de 1,80 metres, el mínim exigit per la reglamentació de les assegurances agràries. El Pla Especial exigeix 1,50 metres pel que les finques no són susceptibles de ser assegurades per robatoris, incendis o altres contingències.
- El Institut Agrícola defensa impulsar un hub agroalimentari al Baix Llobregat perquè és el camí per a obtenir autonomia estratègica i evitar una major dependència de les importacions, per la qual cosa convé revisar l’obsoleta normativa del Baix Llobregat
Introducció: la pèrdua d’autonomia estratègica en 2022
Tres anys després del pitjor de la pandèmia i en via de sortida de la crisi energètica, una de les vulnerabilitats geopolítiques per a Europa continua sent la inflació, especialment en els béns de primera necessitat entre els quals es troba l’alimentació. No està sent suficient la gran capacitat productiva de béns agroalimentaris que té la UE, sent un dels principals exportadors nets a nivell global (superàvit de 58.000 milions d’euros al tancament de 2022, un 8% menys que en 2021) per a esmorteir les pujades de preus que es mantenen en taxes interanuals per sobre del 15% segons Eurostat.
La deterioració que ha tingut en 2022 la balança comercial agroalimentària europea també s’ha donat a Espanya, on el superàvit comercial del sector s’ha reduït de 17.421 milions en 2021 a 12.331 milions, segons les dades del Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme. Aquesta pèrdua d’autonomia estratègica es deu tant al creixement en volum com a l’encariment dels preus dels béns importats, especialment el capítol de “Altres Aliments” importats de tercers països no comunitaris.
La combinació d’increments de les importacions superiors a les exportacions (en termes de valor econòmic) en 2022 i l’encariment dels preus internacionals de les matèries primeres agrícoles urgeix a les economies agrícoles nacionals a rearmar-se i buscar espais per a innovar, noves integracions en cadenes globals de valor i noves tècniques de cultiu. No sols per a “salvar” la seva situació, sinó molt especialment per a trobar la potència necessària de creixement futur que reforci l’autonomia estratègica europea. Per a això, és necessari partir de les zones on en els últims anys s’ha avançat sensiblement en aquest aspecte, sent una de les més importants la zona agrícola del Baix Llobregat.
La problemàtica del Baix Llobregat: contradicció reguladora i inseguretat jurídica
La comarca del Baix Llobregat està especialitzada des de fa dècades en el cultiu de fruites, hortalisses i altres béns agroalimentaris per al subministrament directe a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Dels primers experiments que van sorgir en algunes regions europees en matèria d’agricultura periurbana es conserva una figura que és el Parc Agrari del Baix Llobregat, una zona de cultiu de 3.473 hectàrees que s’estén al llarg de 14 termes municipals, amb 318 explotacions agràries professionals i 53 hectàrees d’hivernacles, entre altres elements (segons les dades publicades en la pròpia web del Parc Agrari).
Sobre la base de l’existència d’aquest Parc Agrari, i observant els resultats obtinguts en aquests 25 anys d’existència, és sobre el que és necessari plantejar una nova estratègia econòmica i institucional per a convertir la zona en un hub agroalimentari amb la suficient potència com per a atreure inversions, empreses especialitzades i treballadors qualificats sobre els quals pivotar una factoria de productes de qualitat, minimitzant els costos de producció i ateses les màximes exigències en matèria mediambiental i social. Però perquè això pugui ser possible, és necessari assegurar el compliment de dues qüestions no menors: d’una banda, un marc regulador clar, concret i no discriminatori i, d’altra banda, un entorn de seguretat jurídica respecte a els actors que si no són ben gestionats poden acabar amb les collites cada any (infraestructures hídriques i gestió dels espais protegits a l’entorn del Delta del Llobregat).
En aquest sentit, la primera d’aquestes dues qüestions suposa un problema important en l’actualitat. El Parc Agrari (que abasta la majoria de tota la superfície cultivable de la comarca) compta amb una reglamentació pròpia recollida en el denominat “Pla Especial”, la qual és en aquest moment una font de conflicte per la falta d’adequació d’aquesta normativa als preceptes que estableixen altres normes de caràcter estatal o autonòmic. Aquesta absència d’encaix porta al fet que en els últims mesos s’hagin incoat diversos expedients sancionadors a empresaris agrícoles de la zona on pel compliment de les normes de superior rang no poden complir-se les de menor rang, en aquest cas, la qual cosa estableix el Pla Especial.
Concretament, existeixen tres contradiccions flagrants entre el Pla Especial del Parc Agrari i la normativa general: primera, les instal·lacions destinades a la higiene, seguretat i adequat registre i control en el treball, requisit imposat per la normativa laboral, les quals són rebutjades sota la jurisdicció del Parc Agrari. En aquest mateix ordre, es rebutja l’existència d’un lloc per a arxiu de tota la documentació necessària en cas de realització d’inspeccions laborals, traçabilitat, producció ecològica o d’una altra índole, la qual cosa viola la normativa referent a la disponibilitat d’aquests.
Segona, l’existència d’edificacions fins i tot mòbils (per exemple, contenidors) per a l’emmagatzematge de productes fitosanitaris, exigida per la normativa d’ús i manipulació de productes fitosanitaris, no és contemplada per la normativa del Parc Agrari.
Tercera i última, les tanques de protecció dels cultius i la instal·lació d’una tipologia d’hivernacle auxiliar, la qual també és impugnada per l’aplicació que s’està fent del Pla Especial, reduint l’altura de 1,80 metres a 1,50 metres, vulnerant una de les condicions essencials que posa la reglamentació vigent en matèria d’assegurances agràries perquè la finca sigui susceptible de ser assegurada per robatoris, incendis o altres contingències.
D’altra banda, la segona de les qüestions assenyalades anteriorment es refereix no a una contradicció sinó a una absència de gestió de dos riscos sistemàtics que provoquen la ruïna de les collites com són les infraestructures hídriques i l’abandonament dels espais protegits. Totes dues tasques són competència autonòmica delegada en dues agències: en el primer cas, l’Agència Catalana de l’Aigua i en el segon, el Consorci dels Espais Naturals del Delta del Llobregat. Atès que aquest últim depèn de les directrius de l’autoritat que posseeix les competències (la Generalitat), és necessari centrar-se en el primer per la seva capacitat d’actuació amb autonomia.
En l’última dècada s’ha produït un incompliment sistemàtic dels plans de conques internes quant al curs del Llobregat, fins i tot suspenent a la fi d’octubre una actuació d’emergència per a la neteja de rieres on la quantitat a invertir a penes superava els 82.000 euros abans d’impostos. Atès que es tracta d’una zona climatològicament procliu a inundacions i sequeres, la falta de gestió hídrica és un dels principals factors de falta d’atractiu per a invertir pel risc continu que suposa de pèrdua de les collites.
Estratègia de sortida: el principi de ‘best regulation’
En un Estat de Dret no pot existir cap contradicció entre normatives, i d’existir, és obligació del regulador la d’harmonitzar la seva normativa amb la de la resta de l’ordenament legal existent. Aquesta era una assignatura pendent molt abans que s’estenguessin aquests expedients, però ara més que mai ho és. Davant el risc que aquestes contradiccions reguladores provoquin la deslocalització dels productors instal·lats en la zona i impedeixin el desenvolupament del hub agroalimentari, és imprescindible actuar d’urgència conforme les lleis de superior rang dicten per a, immediatament després, realitzar una reforma del Pla Especial.
En primer lloc, seria convenient decretar una moratòria fins que es trobés una solució satisfactòria que fes compatibles les diferents normatives, acolliment a l’estipulat en els articles 73.1 i 74.1 del Text Refós de la Llei d’Urbanisme de Catalunya, establint un període d’un any d’excepció per a dur a terme aquesta reforma. No pot posar-se en perill als treballadors per la imposició d’un marc normatiu que no té sentit pràctic ni tampoc econòmic, o la d’arriscar-se a perdre les collites al no complir el requerit per les regles asseguradores.
En segon lloc, és necessari presentar com més aviat millor un text de reforma dels aspectes del Pla Especial que entren en flagrant contradicció, atenent el que s’estableix en els principis de ‘best regulation’ de la Unió Europea, la interpretació que fa el Tribunal Constitucional de l’article 149.1.1 de la Constitució (“[…]En suma, si el Estado considerara necesario establecer en el futuro esas condiciones básicas y al dictarlas éstas entraran en contradicción con preceptos de leyes autonómicas en vigor, éstos últimos quedarían automáticamente desplazados por aquéllas; STC 173/1998, FJ 9”) on és evident l’aplicació de la normativa laboral que és d’àmbit estatal; i els principis recollits per l’informe de l’Institut d’Estudis Econòmics “Les bones pràctiques reguladores” (novembre 2019): Consistència, credibilitat, simplicitat i transparència. Les noves normes reguladores que s’elaborin, així com les decisions dels òrgans de regulació, han de ser coherents entre si i evitar contradiccions amb altres normes ja existents. En tercer i últim lloc, idear els mecanismes reguladors que donin seguretat jurídica a través de la gestió dels dos riscos abans esmentats, hidràulic i mediambiental.
Comments are closed.