- La conversió ecològica dels cultius intensius i súper-intensius, que són els que asseguren el subministrament alimentari a la UE, costaria entre un 25% i un 40% dels rendiments per hectàrea, posant en perill el subministrament alimentari a Europa.
- La crisi ha augmentat la preocupació d’Europa per la seguretat del subministrament alimentari no perquè ja s’hagin produït importants restriccions, sinó per les que es poden produir en el futur. El que sempre s’ha donat per fet, pot no ser així sempre.
- Estratègies com “del camp a la taula” o de la “biodiversitat” que estableixen una forta condicionalitat ecològica, no poden aplicar-se de la mateixa manera a tots els tipus de produccions agroalimentàries.
- La instauració de la condicionalitat ecològica ha de fer-se gradualment, focalitzant-se en les zones de cultiu tradicional que ja són ecològiques per se o són pròximes a això.
Durant dècades, l’anàlisi, disseny i aplicació de les polítiques europees partia de fonaments de base que es donaven per fet. Un dels més importants és la capacitat instal·lada de producció, transformació i comercialització de productes agroalimentaris a costos assequibles per al consumidor final. Sobre aquesta base -en la major part de les ocasions indiscutida- es van posar en marxa diferents regulacions, prenent com a constant aquesta capacitat de produir aliments sempre, i en tot moment, de manera suficient i assequible.
Ha hagut de venir una fortíssima crisi sanitària i econòmica per a fer-nos caure en el compte de la importància de les capacitats estratègiques agroalimentàries, en un context d’importants restriccions en el comerç mundial. La crisi ens ha fet veure el risc que el que s’ha donat sempre per fet, pot no ser així sempre. D’aquí, l’augment la preocupació de les institucions europees per la seguretat del subministrament alimentari de 27 països que sumen gairebé 500 milions de persones, no perquè ja s’hagin produït importants restriccions, sinó per les que es poden produir en el futur.
Un dels principis rectors de la UE diu, en el seu article 39, que l’objectiu de la UE és incrementar la productivitat agrícola, garantir un nivell de vida equitatiu a la població agrícola, estabilitzar els mercats, garantir la seguretat dels proveïments i assegurar al consumidor subministraments a preus raonables. Hi ha dues variables fonamentals per a complir amb aquest objectiu. Primera, la generació permanent d’excessos d’oferta en els principals productes agroalimentaris (suficiència de proveïment alimentari unida a la contribució de la UE al subministrament alimentari mundial) i, segona, mantenir sota control els preus en origen dels aliments.
Respecte a la primera, preocupa l’efecte que pugui tenir a mitjà termini l’adopció de polítiques com les estratègies “del camp a la taula”, “de la biodiversitat”, el pla d’acció d’economia circular o recentment l’estratègia de promoció de productes ecològics. A partir de la construcció d’un “ideal” agrícola i mediambiental, la política europea pren decisions que sobre el paper poden suposar una contribució positiva per a aquest “ideal” buscat.
No obstant això, existeix un error de base en aquest plantejament: l’enorme distància entre el “model ideal” i el “model real” d’agroalimentació. Per descomptat que és necessari que es produeixin canvis importants, però no han de fer-se sense prendre en consideració el punt de partida i les condicions existents de competitivitat, productivitat i estabilitat de mercat.
Però, quan es parla de “producció agroalimentària” no es pot caure en el simplisme de només pensar en l’aliment final: és necessari pensar en tots i cadascun de les baules de la cadena de valor alimentària, on hi ha consums intermedis on Europa és àmpliament deficitària com en la producció de fertilitzants, els productes químics i farmacèutics necessaris per a garantir la sanitat vegetal i animal o fins i tot la tecnologia.
Concretament, segons les dades de gener a novembre de 2020, l’excés d’oferta a la UE es va situar en 56.202 milions d’euros, amb una millora respecte al mateix període de 2019 de 1.054 milions. Si bé el global és positiu (en productes com el blat, la llet o la mantega), l’anàlisi dels seus components revela la dependència europea d’importacions de tercers països en oleaginoses, cereals, fruites tropicals, fruita seca, cafè i cacau, estant la major part d’elles qualificades per risc de desforestació als seus països d’origen o amb una considerable petjada de carboni, la qual es pretén penalitzar amb l’establiment d’un aranzel de carboni en frontera. En total, el dèficit comercial en “commodities” ascendeix a 14.955 milions d’euros, reduint-se en 2.071 milions de gener a novembre de 2020 respecte a 2019.
Comments are closed.